dimecres, 22 de desembre del 2010

Jacqueline de Romilly

LA VANGUARDIA 19-Diciembre-2010

Muere la erudita francesa Jacqueline de Romilly

PARÍS.- La erudita francesa Jacqueline de Romilly, una especialista en la antigua Grecia, escritora prolífica y una de las primeras mujeres en ser miembro de la prestigiosa Academia Francesa, falleció a los 97 años.

Romilly murió el sábado en un hospital del suburbio parisino de Boulogne-Billancourt, dijo el domingo su editor francés, Bernard de Fallois.

El presidente Nicolás Sarkozy describió a Romilly como ''una gran humanista cuya voz echaremos de menos''.

La académica se dio a conocer por su trabajo en el estudio de la literatura griega antigua, la tragedia y el ensayo. Escribió varios libros sobre el historiador Tucídides.

A los 91 años, Romilly dijo a la revista francesa Lire que pasaba más tiempo con ''Pericles y Aeschylus que con mis contemporáneos. Ellos llenan mi vida, desde la mañana hasta la noche''.

Entre las académicas de Francia, Romilly fue una pionera.

Se convirtió en la primera mujer en enseñar en el College de France. En 1988 se convirtió en la segunda mujer miembro de la Academia Francesa, una institución que preserva el francés. La primera mujer fue la escritora Marguerite Yourcenar.

''Tuve la suerte de ser parte de una generación en la que las mujeres podían subirse a un podio por primera vez, en que las puertas se abrieron finalmente'', dijo a la revista Le Point en 2007.

Durante los últimos años, Romilly defendió el estudio de los clásicos y habló y escribió a menudo sobre la importancia de la educación. En 1995 obtuvo la nacionalidad griega. Entre sus muchos premios, el gobierno francés le concedió la Gran Cruz de la Legión de Honor.

Bloc de Mariàngela Vilallonga

L’any 1998, Jacqueline de Romilly va publicar una peça preciosa El tresor dels sabers oblidats, que l’any següent es va poder llegir en català. Ja el títol és una petita meravella. La professora de grec, que acaba de morir als 97 anys d’edat, havia decidit d’explicar la seva apassionada vocació docent en aquesta obra. Començava així: “Aviat farà un any que vaig perdre la vista quasi del tot.” Aquest fet i tot el seu món interior “redescobert” la van portar a escriure el llibre, perquè era “com si s’hagués corregut una cortina per mostrar tota una activitat subterrània -fins aleshores amagada- amb un bon nombre d’engranatges insospitats i de cop i volta perceptibles.” Tinc el llibre ple de frases subratllades, amb les quals em sento completament identificada. N’extrec aquesta: “La més bella de les paradoxes de l’oblit és, doncs, que aquest és com una reserva de la memòria; i la veritable activitat de l’esperit consisteix en el diàleg permanent que s’estableix entre records conservats i records oblidats. Els uns vénen a l’ajuda dels altres i, aplegats, vénen a la nostra ajuda tot al llarg de la nostra vida.”
N’he parlat moltíssimes vegades als meus estudiants d’aquest tresor dels sabers oblidats que Jacqueline de Romilly ens va llegar, i avui ho tornaré a fer, en homenatge a l’hel·lenista que hi veia tan clar des de la memòria literària, tot i la seva ceguesa. Perquè, a les classes, alumnes i professors amunteguem un tresor que “a poc a poc, ens fa el que som.” Roman dins nostre, tota la vida, encara que el creiem oblidat.